Els canvis que s’estan operant en la política catalana
i espanyola tenen tres grans escenaris: l’ensorrament de les institucions
sorgides del pacte de 1978, llastrades per la corrupció, el desmantellament dels
serveis públics (sanitat, ensenyament, etc.) i la incapacitat dels partits de proposar
una sortida factible i socialment justa a les complexes dimensions de la crisi
econòmica i ambiental; i finalment la irrupció del moviment-partit PODEMOS que
ha estat capçar de sintetitzar el rebuig i indignació de la ciutadania, i
alhora oferir una “ventana de oportunitat”, la visualització de que ara és
possible un canvi en tots els àmbits social, polític i econòmic.
Paradoxalment, l’evolució de les propostes polítiques
de PODEMOS obren una nova oportunitat a ICV, inesperada, per això. L'aposta de
PODEMOS per ocupar un espai que fins ara havia ocupat la socialdemocràcia
(PSC-PSOE) dóna l'oportunitat a ICV, una vegada més, potser la última, de
reivindicar un espai ecosocialista (i també el nom). PODEMOS pot aprofitar les
seves "ventanas de oportunidad", però nosaltres tenim el deure
d'aprofitar les nostres. Aprofitar aquesta oportunitat depèn de la capacitat de
la militància d’ICV de que obligui a les seves direccions provincials i
regionals de presentar un discurs clarament ecosocialista, precisament en
aquells àmbits que sembla que la vella esquerra no vol tractar. Això també,
significa, decidir. Sembla que la
direcció d’ICV vol decidir-ho tot, així doncs comencem a decidir dintre del
partir. Per això, cal que donem la paraula i el vot als militants, en processos
de debat clars i transparents, i no en convocatòries massives sense processos
de participació anteriors, i sense definir com es recullen les propostes discutides
per les bases.
El debat sobre quina havia de ser l’estratègia d’ICV
en el procés de convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació ha estat un
exemple d’aquesta cerimònia de la confusió política, i la manca de debat
democràtic. La discussió sobre quina havia de ser la posició d’ICV sobre la
consulta i la defensa d’una de les opcions (NO, SI/NO, SI/SI) ha estat furtada
a la militància, posposada de forma continuada (fa dos anys ja s’havia d’haver
celebrat una convenció nacional sobre el tema) fins que els fets la feren
inevitable. I, finalment, la forma que prengué la consulta fou una mena de
broma: se concedia als militants “el dret a decidir” què votaran en una
consulta sobre el dret d’autodeterminació de Catalunya. Hores d’ara la nostra
posició en aquest assumpta és políticament irrellevant: defensem una referèndum
sobre d’autodeterminació? Per votar què? La proposta de la convocatòria d’una
nova convenció nacional sobre “el dret a decidir-ho tot” (¿?) que coincidirà
possiblement amb les eleccions al parlament de Catalunya, sense un procés de
preparació (propostes, debats, etc.) és una mostra més de la feblesa política
d’ICV. El tacticisme està ensorrant la capacitat política d’incidir
profundament en el debat social i polític.
Si els militants d’ICV volen recuperar un projecte
ecosocialista per la Catalunya de 2015 cal que recuperem les bases polítiques i
científiques del projecte, i també que ens dotem d’uns processos democràtics i
de participació interns que respectin els drets del militants, i no els imposin
decisions quan ja no hi ha marge de decidir. Per això, des de la meva
perspectiva caldria fer una Convenció Nacional anual al mes de setembre per
decidir les línies polítiques del curs, sobre la base del programa estratègic
aprovat en els congressos. Les direccions tenen el deure d’estimular el debats
sobre els reptes socials i ambientals de forma regular, no només en forma de
grans trobades, sinó a través de reunions territorials i locals. Només
d’aquesta manera el conjunt de la militància, tindrà accés a la informació,
podrà debatre i decidir les respostes sociopolítiques que planteja la crisi
socioambiental present.
D’altra
banda, l’estratègia de canvi polític real ha de tenir en consideració els
següents elements:
1) El món es finit, i per tant el creixement només és
possible mercès a l'aprofitament de la energia gratuïta que ens proporciona
l'energia solar, o millorar l'eficiència dels sistemes naturals (biodiversitat,
etc.) com havien fet les societats humanes durant mil·lennis. Des de 1850 les
societats industrials s’han apropiat i consumit el gruix d eles reserves
energètiques que hi havia al subsòl (carbó, petroli, gas), dissipant-les en
forma de contaminació atmosfèrica que ha està provocant un canvi climàtic i ambiental
accelerat sense precedents en la història humana. Per tant, qualsevol futur del
gènere humà ha d'estar en les fonts
d'energia naturals: biomassa, hidràulica, solar o eòlica, i una millor gestió
del territori (clau de l'eficiència energètica i en el manteniment de la
biodiversitat). Les reserves que resten de combustibles sòlids són en part l’estalvi que ens resta per fer una transició
socioecològica ordenada.
2) El model de la II Revolució tecnològica s'està
esgotant (tant pel que fa a la capacitat de millora dels convertidors com
de l'input energètic bàsic, els combustibles fòssils). El rendiment del paquet tecnològic es
decreixent, i això es palesa en la continuada caiguda de la productivitat, i el
lent creixement del PIB que totes les institucions econòmiques internacionals
reconeixen, hores d’ara. Continuar aprofundint aquesta estratègia alimenta el
canvi climàtic i la lluita per controlar els, cada cop més escassos recursos,
provoca greus conflictes socials, desplaçaments de la població, pobresa, etc.
3) Des dels anys '80 ençà i la "reacció del
capital" pressionant per una creixent desregulació comercial i financera,
la privatització dels serveis públics (salut, ensenyament, ambientals,
transport, energia, etc.) i el deteriorament dels sistemes fiscals progressius
ens condemna una creixent desigualtat social i econòmica. Les estratègies de recuperació econòmica que posen les seves
esperances únicament en polítiques de demanda (augment de la pressió fiscal i
de la despesa pública) i monetàries expansives, i aposten la sortida de la
crisi a un augment del PIB (a quina taxa de creixement?), no saben respondre a
cap de les preguntes claus: quin ha de ser l’àmbit d’aquesta política:
regional, estatal, europeu, i com es coordinen aquests nivells? De quina
magnitud? Quines institucions l’han de portar a termini? Quan començarà a
fer-se efectiva? No cal recordar, les nombroses propostes que han circulat des
de 2008 sobre les virtuts de les polítiques “expansives”, però fins avui cap
govern social-liberal o conservador n’ha posada cap amb prou entitat per
mostrar una sortida clara de la crisi (i dins aquest paquet incloc EUA).
4) La incapacitat de les “forces progressistes” (SPD,
PSOE, PD, PSF, LB??) per formular propostes que els diferencien de les dretes Aquesta
estratègia "creixentista" ens condemna a l'ecocidi del gènere humà:
guerra pels recursos, augment de la contaminació, pobresa a escala local i
global, destrucció dels serveis de la naturalesa, etc.
Per això,
enfront a les incerteses que planteja aquest panorama, caldria defensar amb
convicció i tècnicament aquelles polítiques que a curt termini mitiguin la
pobresa i exclusió d’una part de la ciutadania, i els permetin en dignitat
participar dels processos democràtics i de canvi econòmic. I, ens
donin el tems democràtic i científic, per fer propostes de transició
socioecològca de més llarg termini, que puguin forjat un món habitable ,
democràtic i just socialment a les futures generacions, lluny de les amenaces
presents (violència bel·licista, crisi ambiental, desigualtat socioeconòmica). Per
això, a curt termini necessitem una política de xoc que proporcioni temps i
dignitat a la ciutadania per decidir el seu futur, per “aturar aquests temps”
convulsos, defensem:
1) Una profunda intervenció en la distribució de la
renda. Aquesta ha de tenir dos pilars la renda bàsica universal i una profunda reforma
fiscal. La primera perquè estam contra les “noves lleis de pobres”, no defensem
subsidis o prestacions pels pobres, sinó una renda universal de ciutadania. Per
finançar aquesta renda, cal en primer lloc eliminar els subsidis diversos per
integrar-los a aquesta renda, limitar el seu pagament en metàl·lic als que no disposin de rendes
suficients (rendes declarades per sota de la RBU), i diferir el seu pagament a
la fiscalitat. En segon lloc, una reforma fiscal on tota la ciutadania tributi
pels seus ingressos, i a les societats econòmiques se’ls apliquin els mateixos
nivells impositius que a les rendes del treball. Tal, com aconsellen els inspectors
fiscals, eliminar totes les bonificacions o deduccions als impostos, perquè la
RBU ja fa aquesta funció per les rendes del treball. Obrir al debat públic
canvis que permetin en el sector públic i privat una reducció de la jornada
laboral pactada, per fer front a la creixent precarització del mercat laboral i
la lenta creació de llocs de treball en un context on l’esmerç i el canvi
tècnic condueixen a la reducció de la creació de llocs de feina. En aquest
àmbit caldrà discutir com es distribueixen aquells guanys derivats dels
increments de productivitat que incrementin els guanys patronals i tendeixin a
disminuir l’ocupació.
2) Una política efectiva de lluita contra el canvi
climàtic que integri tres nivells. El primer en l’àmbit de la fiscalitat ambiental
per corregir comportament i dibuixar una nova estructura d’incentius que
corregeixi comportaments (consum i inversió) actuals, i els adreci vers a
l’eficiència i el consum ambientals sostenibles. Intervenir decididament en la
política territorial per tal de garantir, d’una banda la preservació de la
biodiversitat a través de la promoció de l’agricultura ecològica, fomentar les
xarxes de ciutats sostenibles i la mobilitat col·lectiva. Incidint en aquests
àmbits de forma coordinada i estratègica es pot combatre eficientment les
emissions de gasos d’efecte hivernacle, millorar el consum saludable de
aliments(garantia alimentària), afavorir la biodiversitat, mantenir la població
en el món rural i aturar l’especulació
immobiliària.
3) Una democratització real de les decisions sobre
l’economia. El govern ha d’ampliar la seva intervenció en els mon de les
finances, un dels principals problemes actuals, a través de diverses vies que
poden ser des de la creació d’una banca pública (banc públic de dipòsits?), la
penalització de l’especulació mantenir mitjançant
diversos impostos i legislació. La participació de representants de la
ciutadania i dels treballadors en els consells de direcció de les empreses
públiques. La creació d’una agència pública que avaluï a partir d’indicadors
senzills i transparents l’impacte de les polítiques públiques o privades sobre
el benestar de la població i el medi ambient de la regió o del país. La
metodologia, membres i resultats han de ser sempre públics. Els governs han
d’estar obligats a difondre els seus resultats i explicar les desviacions.
Aquestes
propostes, entre d’altres, seran discutides en una reunió de la Corrent
Ecosocialista el proper 17 de gener a Barcelona. Per tant, cridem als militants
d’ICV a:
1) crear clubs ecosocialistes a tots els territoris
2) per tal de difondre i discutir les propostes de la
CE o de la direcció per poder prendre decisions informades de cara a la
convenció del 28 de febrer...
3) Impulsar jornades temàtiques per posar en comú les
conclusions sobre els diferents punts de la nostra proposta programàtica, i
centrar-nos en aquells que són més urgents en aquests moments. Aquelles
polítiques que retornin la dignitat a les persones (RBU, polítiques habitatge)
i ens proporcionin “temps” per aturar l’ecocidi (polítiques ambientals) i
elaborar estratègies de major abast. És molt important també pensar en l’escala
d’aplicació (Catalunya, Estat, EU?) i la factibilitat d’aquestes polítiques per
no generar més frustració ciutadana.
Salutacions ecosocialistes
Biel Jover
Contacte a Girona
Portaveus de la Corrent són: Neus Casajuana, Pau Noy i Lluís Torrens,.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada