Document de la Plataforma Ecosocialista Segle XXI per a la XI Assemblea Nacional d'ICV. Abril 2016
Els canvis que s’estan operant en la política catalana
i espanyola tenen tres grans escenaris: el primer és l’ensorrament de les
institucions sorgides del pacte de 1978, llastrades per la corrupció, el
desmantellament de serveis públics, com la sanitat i l’ensenyament; el segon és
la incapacitat dels partits de proposar
una sortida factible i socialment justa a les complexes dimensions de la crisi
econòmica i ambiental. I, finalment, el tercer és la irrupció dels moviments-partits
com Podem i plataformes locals, (Ahora en Común a Madrid, Barcelona en Comú) i
la confluència, a vegades poc exitosa, com Catalunya Sí que Es Pot, i a cops amb
molt d’èxit, com l’experiència catalana de En Comú Podem o les confluències del
País Valencià i Galícia. Aquests moviments han estat capaços de sintetitzar el
rebuig i la indignació de la ciutadania, oferint alhora una “finestra d’oportunitat”,
és a dir, la possibilitat de visualitzar que el canvi ara és possible en tots
els àmbits, el social, el polític i l’econòmic.
L'aposta de Podem per ocupar l’espai que fins ara
havia ocupat la socialdemocràcia (PSC-PSOE) dóna l'oportunitat als ecosocialistes
de reivindicar l’espai ecosocialista (i també el nom). De la mateixa manera que
Podem vol aprofitar les seves "finestres d’oportunitat", els
ecosocialistes n’han d’aprofitar les seves. Només depèn de la capacitat de la
militància d’ICV de triar un relat clarament ecosocialista, precisament en
aquells àmbits que sembla que la socialdemocràcia no vol tractar.
Si els ecosocialistes volem recuperar un projecte polític
amb credibilitat per a la Catalunya de 2016 cal que recuperem les bases
polítiques i científiques del projecte. Per això la propera Assemblea Nacional ha
de tenir un caràcter transformador i refundador del caràcter d’ICV que ens
permeti la refundació organitzativa i una estratègia de canvi polític que es
fonamenta en la següent diagnosi:
- Una constatació: el món és finit i, per tant, el creixement només és possible en la seva part més important mercès a l'aprofitament de l’energia gratuïta que ens proporciona l'energia solar o a la millora de l'eficiència dels sistemes naturals (biodiversitat, etc.) com durant mil·lennis havien fet les societats humanes. No és fins al 1850 que les societats industrials s’apropien i consumeixen el gruix de les reserves energètiques que hi ha al subsòl, els combustibles fòssils, carbó, petroli i gas, acumulades per l’efecte de la fotosíntesi solar durant milions d’anys. Els residus del procés energètic, és a dir, el CO2 i els gasos contaminants, s’han dissipat per l’atmosfera provocant el canvi climàtic i la contaminació a les ciutats, responsable de moltes morts, amb un nivell sense precedents en la història humana. Mai com fins ara la pròpia espècie humana i les altres espècies han estat amenaçades per l’acció de l’home. Les previsions científiques indiquen que si la temperatura mitjana del planeta assoleix un augment de 4ºC, Espanya, tot el Mediterrani i el sud de França es convertiran en un desert. Per tant, hem de deixar urgentment d’emetre gasos d’efecte hivernacle, la qual cosa vol dir que només hauríem d’emprar fonts d'energia renovable: biomassa, hidràulica, solar o eòlica, alhora que fem una millor gestió del territori, aspecte clau en l'eficiència energètica i en el manteniment de la biodiversitat. Les reserves de combustibles fòssils s’han de veure com l’estalvi que ens resta per fer una transició socioecològica ordenada.
- La paradoxa tecnològica. El model de la II Revolució tecnològica s'està esgotant, tant pel que fa a la capacitat de millora dels convertidors com de l'input energètic bàsic, els combustibles fòssils. El rendiment del paquet tecnològic és decreixent, i això es palesa en la continua davallada del creixement de la productivitat i del PIB que totes les institucions econòmiques internacionals ara reconeixen. I per incrementar el creixement es persevera en una estratègia d’inundació de recursos financers per aixecar noves inversions que alimenten el canvi climàtic i la lluita per controlar els cada cop més escassos recursos naturals, provocant greus conflictes socials, desplaçaments de la població i pobresa, sense solucionar els problemes. Però d’altra banda, la creixent substitució de treball per capital-energia condueix a un escenari en el qual la creació d’ocupació neta de llocs de feina es redueix a cada nova innovació tecnològica, a diferència del que havia passat a Europa fins el 1975. I cada increment de sou pel qual legítimament lluiten les classes treballadores comporta en les nostres economies globalitzades una acceleració de la substitució de la feina humana per la màquina. I la majoria dels darrers informes publicats arriben a la mateixa conclusió, cada cop hi haurà menys feina retribuïda.
- La financiarització de l’economia. Des dels anys 80 ençà, la "reacció del capital" pressionant per augmentar la desregulació comercial i financera, la privatització dels serveis públics i el deteriorament dels sistemes fiscals progressius, ens ha portat una creixent desigualtat social i econòmica. Les estratègies de recuperació econòmica que posen les seves esperances únicament en polítiques de demanda (augment de la pressió fiscal i de la despesa pública) i monetàries expansives, i aposten la sortida de la crisi a un augment del PIB, ni funcionen ni poden respondre a cap de les preguntes clau: quin ha de ser l’àmbit d’aquesta política: regional, estatal, europeu, i com es coordinen aquests nivells? De quina magnitud? Quines institucions l’han de portar a terme? Quan començarà a fer-se efectiva? No cal recordar, les nombroses propostes que han circulat des de 2008 sobre les virtuts de les polítiques “expansives”. Però fins avui cap govern social-liberal o conservador ha estat capaç de convèncer que hi ha una sortida clara de la crisi que no sigui exportar l’atur a fóra del propi país, com és el cas de l’estratègia alemanya fonamentada en una devaluació salarial competitiva Tampoc des de les files de les “forces progressistes” (SPD, PSOE, PD, PSF, LB) s’ha estat capaç de generar alternatives creïbles. Perquè no existeixen si s’emparen sota la bandera "creixentista" clàssica.
- La crisi en el model de construcció de la Unió Europea que a mesura que avança en la integració econòmica fa més palès el seu dèficit democràtic i la seva manca de política social. L’Europa de Maastricht ha significat la nostra via d’entrada a la globalització neoliberal i el desmantellament de les institucions democràtiques i socials. Per això es fan imprescindibles les propostes de redemocratització europea i de cooperació internacional, com les de Varoufakis, per crear nous marcs de resistència i canvi.
Per això, enfront de
les incerteses que planteja aquest panorama, caldria defensar amb convicció i científicament
aquelles polítiques que a curt termini combatin la desigualtat creixent i l’exclusió
d’una part de la ciutadania del benestar i li permetin participar amb dignitat
dels processos democràtics i de canvi econòmic. I alhora, conscients
de la dificultat d’encertar en les decisions d’estratègia de futur en aquestes condicions
d’incertesa, ens donin el temps democràtic i científic per dissenyar i
construir processos de canvi factibles i fer propostes de transició socioecològica
de més llarg termini, amb vistes a tenir un món habitable, democràtic i socialment
just per a les futures generacions i lluny de les amenaces presents (violència
bel·licista, crisi ambiental, desigualtat socioeconòmica). Justament per això, a
curt termini necessitem una política de
xoc que proporcioni temps i dignitat a la ciutadania per decidir el seu
futur, per “aturar aquests temps” convulsos. Per això proposem aquest decàleg de reflexions, polítiques publiques i
decisions organitzatives que presentem a la societat catalana com la proposta
dels ecosocialistes per a un futur millor.
Decàleg guia del pla d’acció que llença la Plataforma Ecosocialista Segle XXI
1. Economia i ecologia són dues cares de la mateixa entitat, per això proposem una economia estacionària en els països desenvolupats.. El model econòmic estacionari és el que equilibra els fluxos d'entrada i sortida de recursos materials i energètics, i té en compte, per tant, les limitacions físiques del planeta, el impacte dels éssers humans i la seva petjada ecològica. Les polítiques públiques al nostre país s’han d’orientar a aplicar aquest principi.
2. Reduir la petjada
ecològica i aconseguir l’objectiu de zero emissions no serà possible sense una
transformació radical de la nostra forma de vida. La transició cap a una
economia estacionària implica canvis en el model productiu i en el de consum, i en tots els sectors econòmics: en la generació d’energia, que haurà de ser 100%
renovable; en la producció de béns, que s’ha d’orientar a l’estalvi de
materials i assolir el residu cero; en el sector del transport, tan dependent
avui de les energies fòssils; i en el sector del consum, que s’ha d’orientar a utilitzar o compartir els béns que
necessitem, no a posseir-los, així com a l’estalvi en l’extracció i l’explotació
dels recursos físics per produir béns materials en favor dels serveis de
proximitat, criteri transversal a totes les polítiques.
3. El treball retribuït
cada cop és més escàs degut a l’automatització tant dels processos productius, com,
fins i tot, d‘alguns dels serveis més qualificats. Ho diuen totes les
previsions. I amb la seva escassetat, el
treball està deixant progressivament de ser el factor central d'integració social,
sense menystenir el valor ètic d’aportació a la societat que representa. Per
contra, està guanyant pes a la nostres vides la participació en les activitats
pel bé comú, les voluntàries i les reproductives. I per a què aquesta
transició entre els dos models, l’antic i el nou, es pugui fer de manera justa
i equitativa necessitem una Renda Bàsica
Universal (RBU) que, al mateix temps, serveix d’eina redistributiva i apoderadora.
4. Hem d’eliminar l’atur involuntari i les diferències de gènere en
matèria d’ocupació, tot assolint una millor redistribució del temps del treball
en totes les seves expressions: remunerat o no, productiu o reproductiu. I
per això, combinarem la reducció del
temps del treball retribuït amb la implantació de la Renda Bàsica Universal que
elimini les trampes de la pobresa i de la precarietat i apoderi a les
persones per no tenir que veure’s obligades a acceptar qualsevol feina i
faciliti que puguin desenvolupar el seu projecte vital de forma lliure. El
repartiment del treball i el lleure són decisius per a l’equitat de gènere, i
per a la integració i la cohesió socials.
5. La lluita per la justícia ha d’integrar no només els aspectes
socioeconòmics sinó també els ambientals. Ser
ecosocialista vol dir entendre que el transfons de la crisi social està
íntimament lligat a la crisi climàtica i mediambiental. El denominador comú
d'ambdues crisis és el model basat en el creixement que, primer: no
aconsegueix créixer, per tant és un fracàs en el seu propòsit; segon, augmenta
les desigualtats socials, com mai s'havia vist; i tercer, amenaça la pròpia
existència del l’ésser humà i la de les altres espècies. L’ecosocialisme busca repartir
de forma equitativa la riquesa i implica l’assumpció d’una responsabilitat
davant dels perjudicis causats per la
nostra forma de viure.
6. Per finançar aquest
nou enfocament cal una reforma fiscal
que augmenti els ingressos públics (entre els més baixos d’Europa en termes
de PIB), amb una lluita molt més
contundent contra tres fenòmens: el frau, l’elusió i l’evasió fiscal. Amb una millor redistribució dels tributs
sobre les rendes del treball en relació amb les del capital i que, alhora, aconsegueixi fer recaure el cost dels perjudicis ambientals i climàtics
sobre qui els genera, els seus responsables. La fiscalitat ha de reorientar
l’economia protegint els recursos ambientals limitats però també els béns socialment
apreciats com ho és el treball. La reforma fiscal ha d’anar orientada a
protegir el treball que beneficiï la comunitat i que cada vegada serà un bé més
escàs, a impulsar les activitats que suposin beneficis ambientals, a convergir
en ocupats per habitant amb les societats més avançades socialment ja sigui en
salut, educació, atenció a la dependència, R+D o cultura, i a gravar les activitats d’empreses i
persones que perjudiquin els equilibris ecològic, social o econòmic, tot
desincentivant les diferents fórmules
d’especulació i altres externalitats negatives que provoquen.
7. Defensem la sobirania energètica i alimentària, és a dir,
l'autoproducció del recursos que necessitem en el nostre país. Hem d’anar cap a
un model basat exclusivament en energies netes (no contaminants), per tant
sense combustibles fòssils ni nuclears. El nou model ha d’incorporar també el
criteri prioritari d’estalvi d’energia, perseguint els malbarataments, tot i
incentivant processos de producció industrial i de serveis amb el menor consum
d’energia. Si pretenem ser sostenibles,
el model de producció d’energia ha de ser descentralitzat, per aprofitar tots
els recursos disponibles, produint prop del lloc de consum i evitant les
enormes pèrdues que es produeixen en el transport (un sector que és responsable
del 40% del consum d’energia a Espanya). I tot això ho diem a partir de la
plena garantia que tenim de què els recursos renovables que proporciona el
planeta són àmpliament suficients com per abastir tota la humanitat per milions
d’anys.
8. La transformació
social necessària per portar endavant aquestes propostes no serà possible sense
un canvi en les relacions de poder.
Només si aprofundim en la democràcia i donem protagonisme a la ciutadania en tots el àmbits tindrem
esperances de guanyar la batalla. Aquesta transformació social implica
aprofundir la democràcia, també en l’àmbit laboral atorgant als treballadors/res una major participació en les decisions
de l’empresa. I això inclou la lluita per assolir uns salaris i unes condicions
laborals més dignes, condicions que tant
han empitjorat amb la crisi i l’actual falsa recuperació. En aquest objectiu cal una estratègia decidida per incrementar
el pes del sector públic i de l’economia social i solidària. Però també
calen canvis institucionals i socioeconòmics profunds per sustentar i ampliar les iniciatives post-capitalistes que van sorgint i afavorir els nínxols d'experimentació
social necessaris per a la construcció d’aquest nou model que cerquem. Per això
també calen canvis en l’esfera més
personal, donant un major protagonisme i
participació a les dones, per tal de capgirar les relacions de poder en
l’àmbit domèstic i en el de la cura.
9. Catalunya, com a
subjecte polític que és, té el dret d’organitzar-se políticament i socialment
com decideixi. Per això donem suport a
la proposta d’un referèndum en el que els catalans i catalanes puguin triar
el seu model d’estat, bé com a estat propi, bé com a estat confederat amb
Espanya o a partir d’una estructura federal.
10. Donem suport a la confluència de les esquerres en
una nova organització d’esquerres a Catalunya. En ella, cada grup aportarà
el seu senyal d’identitat. ICV aportarà
i liderarà els valors ecosocialistes amb l’objectiu que siguin hegemònics
en la confluència, doncs creiem que avui en dia poden ser compartits per tothom
que se senti progressista. Per això proposem que en aquesta propera assemblea
d’abril ICV passi a denominar-se
ICV-Ecosocialistes.
Febrer de 2016
PLATAFORMA ECOSOCIALISTA SEGLE XXIhttp://icvcorrentecosocialista.blogspot.com.es/