dimecres, 17 de febrer de 2016

L’aportació dels ecosocialistes en la confluència d’esquerres

Document de la Plataforma Ecosocialista Segle XXI per a la XI Assemblea Nacional d'ICV. Abril 2016


Els canvis que s’estan operant en la política catalana i espanyola tenen tres grans escenaris: el primer és l’ensorrament de les institucions sorgides del pacte de 1978, llastrades per la corrupció, el desmantellament de serveis públics, com la sanitat i l’ensenyament; el segon és  la incapacitat dels partits de proposar una sortida factible i socialment justa a les complexes dimensions de la crisi econòmica i ambiental. I, finalment, el tercer és la irrupció dels moviments-partits com Podem i plataformes locals, (Ahora en Común a Madrid, Barcelona en Comú) i la confluència, a vegades poc exitosa, com Catalunya Sí que Es Pot, i a cops amb molt d’èxit, com l’experiència catalana de En Comú Podem o les confluències del País Valencià i Galícia. Aquests moviments han estat capaços de sintetitzar el rebuig i la indignació de la ciutadania, oferint alhora una “finestra d’oportunitat”, és a dir, la possibilitat de visualitzar que el canvi ara és possible en tots els àmbits, el social, el polític i l’econòmic.

L'aposta de Podem per ocupar l’espai que fins ara havia ocupat la socialdemocràcia (PSC-PSOE) dóna l'oportunitat als ecosocialistes de reivindicar l’espai ecosocialista (i també el nom). De la mateixa manera que Podem vol aprofitar les seves "finestres d’oportunitat", els ecosocialistes n’han d’aprofitar les seves. Només depèn de la capacitat de la militància d’ICV de triar un relat clarament ecosocialista, precisament en aquells àmbits que sembla que la socialdemocràcia no vol tractar.

Si els ecosocialistes volem recuperar un projecte polític amb credibilitat per a la Catalunya de 2016 cal que recuperem les bases polítiques i científiques del projecte. Per això la propera Assemblea Nacional ha de tenir un caràcter transformador i refundador del caràcter d’ICV que ens permeti la refundació organitzativa i una estratègia de canvi polític que es fonamenta en la següent diagnosi:
  • Una constatació: el món és finit i, per tant, el creixement només és possible en la seva part més important mercès a l'aprofitament de l’energia gratuïta que ens proporciona l'energia solar o a la millora de l'eficiència dels sistemes naturals (biodiversitat, etc.) com durant mil·lennis havien fet les societats humanes. No és fins al 1850 que les societats industrials s’apropien i consumeixen el gruix de les reserves energètiques que hi ha al subsòl, els combustibles fòssils, carbó, petroli i gas, acumulades per l’efecte de la fotosíntesi solar durant milions d’anys. Els residus del procés energètic, és a dir, el CO2 i els gasos contaminants, s’han dissipat per l’atmosfera provocant el canvi climàtic i la contaminació a les ciutats, responsable de moltes morts,  amb un nivell sense precedents en la història humana. Mai com fins ara la pròpia espècie humana i les altres espècies han estat amenaçades per l’acció de l’home. Les previsions científiques indiquen que si la temperatura mitjana del planeta assoleix un augment de 4ºC, Espanya, tot el Mediterrani i el sud de França es convertiran en un desert. Per tant, hem de deixar urgentment d’emetre  gasos d’efecte hivernacle,  la qual cosa vol dir que només hauríem d’emprar fonts d'energia renovable: biomassa, hidràulica, solar o eòlica, alhora que fem una millor gestió del territori, aspecte clau en l'eficiència energètica i en el manteniment de la biodiversitat. Les reserves  de combustibles fòssils s’han de veure com l’estalvi que ens resta per fer una transició socioecològica ordenada.
  •  La paradoxa tecnològica. El model de la II Revolució tecnològica s'està esgotant,  tant pel que fa a la capacitat de millora dels convertidors com de l'input energètic bàsic, els combustibles fòssils. El  rendiment del paquet tecnològic és decreixent, i això es palesa en la continua davallada del creixement de la productivitat i del PIB que totes les institucions econòmiques internacionals ara reconeixen. I per incrementar el creixement es persevera en una estratègia d’inundació de recursos financers per aixecar noves inversions que alimenten el canvi climàtic i la lluita per controlar els cada cop més escassos recursos naturals, provocant greus conflictes socials, desplaçaments de la població i  pobresa, sense solucionar els problemes. Però d’altra banda, la creixent substitució de treball per capital-energia condueix a un escenari en el qual la creació d’ocupació neta de llocs de feina es redueix a cada nova innovació tecnològica, a diferència del que havia passat a Europa fins el 1975. I cada increment de sou pel qual legítimament lluiten les classes treballadores comporta en les nostres economies  globalitzades una acceleració de la substitució de la feina humana per la màquina.  I la majoria dels darrers informes publicats arriben a la mateixa conclusió, cada cop hi haurà menys feina retribuïda.
  •   La financiarització de l’economia. Des dels anys 80 ençà, la "reacció del capital" pressionant per augmentar la desregulació comercial i financera, la privatització dels serveis públics i el deteriorament dels sistemes fiscals progressius, ens ha portat una creixent desigualtat social i econòmica. Les estratègies  de recuperació econòmica que posen les seves esperances únicament en polítiques de demanda (augment de la pressió fiscal i de la despesa pública) i monetàries expansives, i aposten la sortida de la crisi a un augment del PIB, ni funcionen ni poden respondre a cap de les preguntes clau: quin ha de ser l’àmbit d’aquesta política: regional, estatal, europeu, i com es coordinen aquests nivells? De quina magnitud? Quines institucions l’han de portar a terme? Quan començarà a fer-se efectiva? No cal recordar, les nombroses propostes que han circulat des de 2008 sobre les virtuts de les polítiques “expansives”. Però fins avui cap govern social-liberal o conservador ha estat capaç de convèncer que hi ha una sortida clara de la crisi que no sigui exportar l’atur a fóra del propi país, com és el cas de l’estratègia alemanya fonamentada en una devaluació salarial competitiva Tampoc des de les files de les “forces progressistes” (SPD, PSOE, PD, PSF, LB) s’ha estat capaç de generar alternatives creïbles. Perquè no existeixen si s’emparen sota la bandera "creixentista" clàssica.
  •   La crisi  en el model  de construcció de la Unió Europea que a mesura que avança en la integració econòmica fa més palès el seu dèficit democràtic i la seva manca de política social. L’Europa de Maastricht ha significat la nostra via d’entrada a la globalització  neoliberal i el desmantellament de les institucions democràtiques i socials. Per això es fan  imprescindibles les propostes de redemocratització europea i de cooperació internacional, com les de Varoufakis,  per crear nous marcs de resistència i canvi.
Per això, enfront de les incerteses que planteja aquest panorama, caldria defensar amb convicció i científicament aquelles polítiques que a curt termini combatin la desigualtat creixent i l’exclusió d’una part de la ciutadania del benestar i li permetin participar amb dignitat dels processos democràtics i de canvi econòmic. I alhora, conscients de la dificultat d’encertar en les decisions d’estratègia de futur en aquestes condicions d’incertesa, ens donin el temps democràtic i científic per dissenyar i construir processos de canvi factibles i fer propostes de transició socioecològica de més llarg termini, amb vistes a tenir un món habitable, democràtic i socialment just per a les futures generacions i lluny de les amenaces presents (violència bel·licista, crisi ambiental, desigualtat socioeconòmica). Justament per això, a curt termini necessitem una política de xoc que proporcioni temps i dignitat a la ciutadania per decidir el seu futur, per “aturar aquests temps” convulsos. Per això proposem aquest decàleg de reflexions, polítiques publiques i decisions organitzatives que presentem a la societat catalana com la proposta dels ecosocialistes per a un futur millor.

 Decàleg guia del pla d’acció que llença la Plataforma Ecosocialista Segle XXI


1. Economia i ecologia són dues cares de la mateixa entitat, per això proposem una economia estacionària en els països desenvolupats.. El model econòmic estacionari és el que equilibra els fluxos d'entrada i sortida de recursos materials i energètics, i té en compte, per tant, les limitacions físiques del planeta, el impacte dels éssers humans i la seva petjada ecològica. Les polítiques públiques al nostre país s’han d’orientar a aplicar aquest principi.

2. Reduir la petjada ecològica i aconseguir l’objectiu de zero emissions no serà possible sense una transformació radical de la nostra forma de vida. La transició cap a una economia estacionària  implica canvis en el model productiu i en el de consum, i en tots els sectors econòmics: en la generació d’energia, que haurà de ser 100% renovable; en la producció de béns, que s’ha d’orientar a l’estalvi de materials i assolir el residu cero; en el sector del transport, tan dependent avui de les energies fòssils; i en el sector del consum, que s’ha d’orientar a utilitzar o compartir els béns que necessitem, no a posseir-los, així com a l’estalvi en l’extracció i l’explotació dels recursos físics per produir béns materials en favor dels serveis de proximitat, criteri transversal a totes les polítiques.

3. El treball retribuït cada cop és més escàs degut a l’automatització tant dels processos productius, com, fins i tot, d‘alguns dels serveis més qualificats. Ho diuen totes les previsions. I amb la seva escassetat, el treball està deixant progressivament de ser el factor central d'integració social, sense menystenir el valor ètic d’aportació a la societat que representa. Per contra, està guanyant pes a la nostres vides la participació en les activitats pel bé comú, les voluntàries i les reproductives. I per a què aquesta transició entre els dos models, l’antic i el nou, es pugui fer de manera justa i equitativa necessitem una Renda Bàsica Universal (RBU) que, al mateix temps, serveix d’eina redistributiva i apoderadora.  

4. Hem d’eliminar l’atur involuntari i les diferències de gènere en matèria d’ocupació, tot assolint una millor redistribució del temps del treball en totes les seves expressions: remunerat o no, productiu o reproductiu. I per això, combinarem la reducció del temps del treball retribuït amb la implantació de la Renda Bàsica Universal que elimini les trampes de la pobresa i de la precarietat i apoderi a les persones per no tenir que veure’s obligades a acceptar qualsevol feina i faciliti que puguin desenvolupar el seu projecte vital de forma lliure. El repartiment del treball i el lleure són decisius per a l’equitat de gènere, i per a la integració i la cohesió socials.

5. La lluita per la justícia ha d’integrar no només els aspectes socioeconòmics sinó també els ambientals. Ser ecosocialista vol dir entendre que el transfons de la crisi social està íntimament lligat a la crisi climàtica i mediambiental. El denominador comú d'ambdues crisis és el model basat en el creixement que, primer: no aconsegueix créixer, per tant és un fracàs en el seu propòsit; segon, augmenta les desigualtats socials, com mai s'havia vist; i tercer, amenaça la pròpia existència del l’ésser humà i la de les altres espècies. L’ecosocialisme  busca repartir de forma equitativa la riquesa i implica l’assumpció d’una responsabilitat davant dels  perjudicis causats per la nostra forma de viure.

6. Per finançar aquest nou enfocament cal una reforma fiscal que augmenti els ingressos públics (entre els més baixos d’Europa en termes de PIB), amb una lluita molt més contundent contra tres fenòmens: el frau, l’elusió i l’evasió fiscal. Amb una millor redistribució dels tributs sobre les rendes del treball en relació amb les del capital i que, alhora,  aconsegueixi fer recaure el  cost dels perjudicis ambientals i climàtics sobre qui els genera, els seus responsables. La fiscalitat ha de reorientar l’economia protegint els recursos ambientals limitats però també els béns socialment apreciats com ho és el treball. La reforma fiscal ha d’anar orientada a protegir el treball que beneficiï la comunitat i que cada vegada serà un bé més escàs, a impulsar les activitats que suposin beneficis ambientals, a convergir en ocupats per habitant amb les societats més avançades socialment ja sigui en salut, educació, atenció a la dependència, R+D o cultura,  i a gravar les activitats d’empreses i persones que perjudiquin els equilibris ecològic, social o econòmic, tot desincentivant  les diferents fórmules d’especulació i altres externalitats negatives que provoquen.

7. Defensem la sobirania energètica i alimentària, és a dir, l'autoproducció del recursos que necessitem en el nostre país. Hem d’anar cap a un model basat exclusivament en energies netes (no contaminants), per tant sense combustibles fòssils ni nuclears. El nou model ha d’incorporar també el criteri prioritari d’estalvi d’energia, perseguint els malbarataments, tot i incentivant processos de producció industrial i de serveis amb el menor consum d’energia. Si pretenem ser sostenibles, el model de producció d’energia ha de ser descentralitzat, per aprofitar tots els recursos disponibles, produint prop del lloc de consum i evitant les enormes pèrdues que es produeixen en el transport (un sector que és responsable del 40% del consum d’energia a Espanya). I tot això ho diem a partir de la plena garantia que tenim de què els recursos renovables que proporciona el planeta són àmpliament suficients com per abastir tota la humanitat per milions d’anys.

8. La transformació social necessària per portar endavant aquestes propostes no serà possible sense un canvi en les relacions de poder. Només si aprofundim en la democràcia i donem protagonisme a la  ciutadania en tots el àmbits tindrem esperances de guanyar la batalla. Aquesta transformació social implica aprofundir la democràcia, també en l’àmbit laboral atorgant als treballadors/res una major participació en les decisions de l’empresa. I això inclou la lluita per assolir uns salaris i unes condicions laborals més dignes, condicions  que tant han empitjorat amb la crisi i l’actual falsa recuperació. En aquest objectiu cal una estratègia decidida per incrementar el pes del sector públic i de l’economia social i solidària. Però també calen canvis institucionals i socioeconòmics profunds per sustentar i ampliar les iniciatives  post-capitalistes que van sorgint  i afavorir els nínxols d'experimentació social necessaris per a la construcció d’aquest nou model que cerquem. Per això  també calen canvis en l’esfera més personal, donant un major protagonisme i participació a les dones, per tal de capgirar les relacions de poder en l’àmbit domèstic i en el de la cura.

9. Catalunya, com a subjecte polític que és, té el dret d’organitzar-se políticament i socialment com decideixi. Per això donem suport a la proposta d’un referèndum en el que els catalans i catalanes puguin triar el seu model d’estat, bé com a estat propi, bé com a estat confederat amb Espanya o a partir d’una estructura federal.

10. Donem suport a la confluència de les esquerres en una nova organització d’esquerres a Catalunya. En ella, cada grup aportarà el seu senyal d’identitat. ICV aportarà i liderarà els valors ecosocialistes amb l’objectiu que siguin hegemònics en la confluència, doncs creiem que avui en dia poden ser compartits per tothom que se senti progressista. Per això proposem que en aquesta propera assemblea d’abril ICV passi a denominar-se ICV-Ecosocialistes.

Febrer de 2016
PLATAFORMA ECOSOCIALISTA SEGLE XXI
http://icvcorrentecosocialista.blogspot.com.es/

dilluns, 8 de febrer de 2016

Intervenció al Consell nacional del 6 de febrer de 2016



Parlaré de quin és, al meu entendre, el punt clau en el que s’hauria d’enfocar un partit ecosocialista: El seu Nord ha de ser  donar resposta als problemes més urgents i més greus als que hem de fer front ara i les properes dècades. Són dos:
1º El problema ambiental, posant  el focus en la lluita climàtica.
2º El problema social, posant el focus en l’atur i la precarietat. La centralitat dels problemes de la gent és la manca de treball, la inseguretat de no tenir un mitjà de subsistència estable que li permeti desenvolupar un projecte de vida autònom. Al nostre país vivim un drama, però amb la digitalització l’atur serà un problema creixent a tot el mon. Recordeu l’informe que es va discutir a Davos: en els propers 5 anys  per cada 7 milions de llocs de treball que es destrueixin només se’n crearan  2.
No oblidem tampoc que en un mon globalitzat les condicions de treball no es fixen a casa nostra. Es fixen  cap a l’est, a Hong Kong, la Xina, Romania… I que això ens aboca a la societat del low-cost. És important reivindicar els paper dels sindicats però la seva força arriba on hi ha empreses, sobre tot les grans. Hi ha molta gent que queda fora d’aquests àmbits, entre ella els aturats.
La única solució que polítics i economistes del mainstsream proposen per afrontar aquest drama és, d’ una banda, rebaixar les nostres expectatives de condicions laborals, salaris i de serveis públics i , de l’altra, l’impuls  de la inversió, de la demanda i de  l’exportació per  fomentar el consum i la producció. Però si abans no fem una reflexió general del tipus de consum i de producció que hem de fomentar, el problema ambiental i climàtic  continuarà empitjorant. 
Front al creixement proposat pel mainstream els ecosocialistes, responem: Volem un consum verd i una producció verda. Com diu el document, necessitem un canvi productiu i més eficiència. Però posant els peus a terra,   la realitat és que sense un plantejament que rebaixi el consum material no hi ha canvi productiu que ens salvi per molta energia renovable que instal·lem i per molt eficients que ens tornem. Diem en el document  que volem reorientar el consum amb la fiscalitat verda , però a la vegada diem que no volem augmentar els impostos al consum. Una contradicció que ens desacredita!
Diem que volem reorientar les inversions, però la realitat és que estem tant endeutats que tenim molt poca capacitat de  inversió ( I a sobre la Troika encara alerta que haurem de continuar retallant). El  Pla Junker, que podria haver estat una  proposta de Green New Deal per a tota  Europa com a mesura pal·liativa, no va just  en aquesta direcció.
I en el fons, el que ens passa és que hi ha una gran contradicció de la que ens n’hem de sortir: Volem  augmentar el treball i millorar les condicions laborals i alhora disminuir el consum material. I aquesta és una solució impossible. Menys consum material, sense un replanteig total de la forma d’organitzar la societat,  significa  menys treball i més atur.  La manca de treball, la precarietat, la desigualtat i el clima formen part d’un  problema global i necessiten  d’una solució global. És per això que la única resposta que ens donarà credibilitat és la proposta integrada de treball per a tots reduint la jornada laboral i garantia d’autonomia i de subsistència amb la renda bàsica universal. No hi ha un altre camí. Aquesta proposta, juntament amb les altres propostes d’organització social, permeten donar una resposta coherent a un problema fins ara insoluble. Qualsevol altre proposta que sigui parcial, que només s’enfoqui cap a un sol dels problemes serà un simple pedaç que no evitarà ni el desastre climàtic ni el social.
Pel que fa al document que se’ns presenta vull formular una pregunta en veu alta: Volem ser la refundació d’Esquerra Unida o volem ser els ecosocialistes de la cooperativa.  jo proposo que siguem els ecosocialistes i suposo que la majoria dels que esteu a aquesta sala estareu d’acord amb mi. Per això la Plataforma presentarà una proposta que reforci aquest perfil. 
Neus Casajuana